L’esbarzer que persevera al Cacis
(2016)
Hi va haver un temps en què em vaig obsessionar
amb els esbarzers. De fet, m’hi vaig identificar, els veia com a símbol de
resistència: un arbust mancat d’un tronc “de debò” que el sostingués però capaç
de fer de tot per tal d’estendre les seves branques fins aconseguir la llum del sol; una mala herba contra la qual no hi tenen res a fer
ni el foc, les podes o els herbicides; una planta discreta i gens artificiosa
que ningú planta al seu jardí; punxeguda, malcarada i perseverant. Què més se
li pot demanar?
Doncs, a més a més de tot això, els esbarzer
acullen ocellets i bestioles; fan flors petites i delicades, atrauen abelles
que fan mel i donen un fruits saborosos que ajuden a sobreviure.
Aquesta mala herba és, talment, l’alter ego
d’un artista (invasor, perseverant, emprenyador, punxegut... fructífer,
alimentós) i la vaig reivindicar incorporant-la a la meva obra.
I de cop, m’adono que tal com em sento esbarzer
com a artista també com a dona he sentit
que som esbarzers (perseverants i resistents malgrat que sovint se’ns ha
tractat com una mala herba; lluitadores, fructíferes i alimentoses... Fins i
tot quan no hi ha tronc arribem ben enllà..!).
Em complau presentar aquesta obra al Cacis.
Obra i entorn s’adiuen i semblen pensats
l’un per l’altre. Enaltir el paisatge portant-lo a dins l’espai per a ser
mirat, contemplat i admirat. La
intersecció entre natura i la cultura sembla sorgir sola. La bardissa
d’esbarzer-artista-femení-paisatge queda ben travada!
Rosó Cusó Recasens
Febrer de 2016
Inauguració
