Joan Nogué i Font
Geògraf. Director de
l’Observatori del Paisatge de Catalunya
Caminar és una experiència
estètica. I caminar per muntanya és, a més, una experiència èpica, no per les
dificultats intrínseques d’aquest accident geogràfic, sinó per la seva potència
simbòlica que, vulguem o no, ens continua amarant. La imatge de la muntanya que
posa en connexió el cel, la terra i l’infern és una de les més esteses arreu
del planeta. És la muntanya iniciàtica: el mont Meru indi (considerat el centre
del món per la mitologia hinduista), el mont Olimp grec (la muntanya sagrada de
la Grècia clàssica), el mont Tabor palestí (on la tradició cristiana situa la
transfiguració de Jesús), o el Montserrat català. Des dels orígens de la
humanitat, sempre ha calgut passar un temps de meditació més o menys
clandestina a la muntanya (o al desert, un altre element geogràfic de càrrega
simbòlica similar) si hom volia generar un missatge renovador, a voltes
revolucionari. I això que, si més no a l’Occident europeu, l’estima pels
paisatges aspres, abruptes i hostils, com la muntanya, el desert o les zones
pantanoses, és relativament recent. La muntanya, fins al segle xviii encara temuda i evitada pel comú
dels mortals, es posa de moda al segle xix,
un fenomen lligat a l’aparició d’una estètica d’allò grandiós i sublim. I és
precisament aleshores quan neix l’excursionisme a Catalunya i l’alpinisme a
França i a Suïssa, sense que aquestes noves pràctiques socials anorreessin el
caràcter mític, regeneratiu, iniciàtic de la muntanya, que continuarà
desprenent un cert aire de puresa i de virginitat.
No
deu ser fàcil anar de cim en cim amb aquesta motxilla històrica i cultural
carregada a l’esquena. Però Pep Mata ho ha aconseguit, i segurament l’ha ajudat
la seva mirada artística i, alhora, la seva precisió científica. Com els
primers geògrafs, Pep Mata dóna fe d’on ha estat i quan hi ha estat. La
informació geogràfica bàsica, essencial, com la toponímia, l’alçària, l’hora,
l’orientació i la temperatura, que apareix al peu de totes i cadascuna de les
fotografies, combina perfectament (potser per acusat contrast) amb unes imatges
en blanc i negre enormement suggeridores. I aquestes imatges, aquests marcs,
queden partits horitzontalment, gairebé per la meitat, en dos elements: a la
part inferior, el cim, en general descarnat, empedrat, sense vegetació; a la
part superior, la volta celeste, quasi sempre amb núvols, com sol ser habitual
a muntanya. No hi ha paisatge sense cel; millor dit, cada paisatge té el seu
cel. També en aquest cas.
Convido
el lector a iniciar-se i a
iniciar aquest viatge a peu que ens ofereix Pep Mata. Millor que ho faci sol, i
en silenci, per així gaudir millor dels altres
paisatges que l’acompanyaran (el sonor, l’olfactiu, el tàctil). Tots aquests,
junt amb el visual que l’autor ens facilita, convertiran aquest caminar en una
experiència estètica polisensorial.
Inauguració Did¡ssabte 15 de març a les 12:00 fins al 3 de maig del 2014
