lugar-es / de-tener-se (2010-2015)
I don’t look for
places to shoot, it’s the place
itself that allows me to discover it, to taste it. When the meeting occurs, I
cross the threshold and stop; I take a contemplative pause in my journey. I put
the rucksack down and take the camera. I hardly ever have a tripod with me. The
physical contact of the hand with the camera is important. Little by little,
everything changes, the place transforms itself in a field full of
possibilities that are modified with my way; everything flows. The present
moment vanishes and an undetermined geological lack of time, without past or
future, becomes present. The wild and ancestral mind wakes up, expands. At this
point, when looking through the visor unawarely, the eye becomes blind. The eye
that sees cannot be distinguished from what is seen. I press the shooter…
something or someone is shooting through me… A state of detachment and
unintentionality arises spontaneously. Everything becomes crystal clear and
terribly simple. The sight is a distraction. The place reveals itself.
I need the picture to preserve the experience of the instant as I take
part of the spirituality of the place: so that it becomes an icon, a talisman.
The picture becomes a symbol, it allows me to live the magic of coming back,
and to evince the meeting with what is not possible to express. Within the
image itself lies the essence of the strong echo that resounds the spirit of
nature. The power of the camera is to move, to see what shines or lights up on
the mirror. A nearly forgotten craft. . Just being the glass life goes through untouched. An
extraordinary moment of poetry and grace.
It is the simplicity of walking, of just making sure I am on the way, of keeping going
up until the limit is reached. I admire the clarity of the mountains. There
they are, happy because they merely “are”. They don’t judge anyone; they impose
their law, indifferent to our presence, our existence. Their time is next to
eternity, ours is just a short breath. The effort to climb the mountains, their
pale and faint air, their intense and dazzling light, the song of the
transparent stream, the thunder and roar of the storm, getting into the
unknown, the feeling of solitude, the lucidity and the oblivion… all of them
make the meeting with the place possible. The mountain, the man, the artist,
the work, all is one thing.
pepmata.com, spring
2016
lugar-es / de-tener-se
(2010-2015)
No busco llocs per a
disparar, és el lloc el que em permet saber d’ell, assaborir-lo. Quan esdevé
l’encontre, creuo el seu llindar i m’aturo, faig una pausa contemplativa en el
meu caminar. Descarrego la motxilla i trec la càmera. Gairebé mai porto
trípode. El contacte físic entre la mà i la càmera és important. Poc a poc tot
canvia, el lloc es transforma en un camp ple de probabilitats que es modifiquen
amb el meu propi transitar: tot flueix. El moment actual desapareix i una
atemporalitat geològica indeterminada, sense abans ni després, pren presencia.
La ment salvatge i ancestral es desperta, s’expandeix. És aleshores quan, al
mirar pel visor, i gairebé sense saber com, l’ull es torna cec. L’ull que hi
veu no es distingeix d’allò vist. Premo el disparador... quelcom o algú dispara
a través meu... Un estat de despreniment i no intencionalitat sorgeix
espontàniament. Tot esdevé molt clar i ridículament simple. La vista distreu.
És el lloc que es revela.
Necessito la imatge per
preservar la vivència de l’instant, extraient part de l’espiritualitat del
lloc, el qual es converteix en icona, talismà. La imatge esdevé símbol, em
permet viure la màgia del retorn i fer conscient l’encontre amb allò
inexpressable. Conté en sí mateixa l’essència d’aquell fort eco que ressona en
l’esperit de la naturalesa. El poder de la càmera és el de con-moure, de veure
allò que brilla o s’il·lumina en el mirall. Un ofici gairebé oblidat. Ésser
només el vidre a través del qual penetra intacta la vida. Moment extraordinari
de poesia i gràcia.
És la simplicitat del
caminar, de preocupar-me només per estar en camí, d’ascendir fins arribar al
límit. Admiro la claredat de les muntanyes. Són allí, s’acontenten amb ésser.
No jutgen ningú, imposen la seva llei indiferents a la nostra presència, a la
nostra existència. El seu temps frega l’eternitat, el nostre és tan sols un
breu alè. L’esforç de pujar muntanyes, el seu aire lleuger i tènue, la seva
llum intensa i encegadora, el cant del rierol transparent, el rugir i retrunyir
de la tempesta, l’endinsar-se en allò desconegut, la sensació de soledat, la
lucidesa i l’oblit... fan possible l’encontre amb el lloc. La muntanya, l’home,
l’artista, l’obra, tot és un.
pepmata.com , primavera
de 2016ç
lugar-es / de-tener-se (2010-2015)
No busco lugares para disparar,
es el lugar el que me permite saber de él, saborearlo. Cuando sucede el
encuentro, cruzo su umbral y me detengo, hago una pausa contemplativa en mi
caminar. Descargo la mochila y saco la cámara. Casi nunca llevo trípode. El
contacto físico entre la mano y la cámara es importante. Poco a poco todo
cambia, el lugar se transforma en un campo lleno de probabilidades que se
modifican con mi propio transitar, todo fluye. La actualidad desaparece; y una
atemporalidad geológica indeterminada, sin antes ni después, toma presencia. La
mente salvaje y ancestral despierta, se expande. Es entonces cuando, al mirar por
el visor y casi sin saber cómo, el ojo se
torna ciego. El ojo que ve no se distingue de lo visto. Aprieto el disparador…
algo o alguien dispara a través de mi… Un estado de desprendimiento y no
intencionalidad surge espontáneamente. Todo se vuelve muy claro y ridículamente
simple. La vista distrae. Es el sitio que se revela.
Necesito la imagen
para preservar la vivencia del instante, extrayendo parte de la espiritualidad
de ese lugar: que se convierta en icono, en talismán. La imagen deviene
símbolo, me permite vivir la magia del retorno y hacer consciente el encuentro
con lo inexpresable. Contiene en sí
misma la esencia de ese fuerte eco que resuena en el espíritu de la naturaleza.
El poder de la cámara es el de con-mover, de ver aquello que brilla o se
ilumina en el espejo. Un oficio casi olvidado. Ser solamente el cristal a través del cual penetra intacta la
vida. Momento extraordinario de poesía y gracia.
Es la simplicidad del caminar,
de preocuparme tan solo de estar en camino, de ascender hasta llegar al límite.
Admiro la claridad de las montañas. Están ahí, se contentan con ser. No juzgan
a nadie, imponen su ley indiferentes a nuestra presencia, a nuestra existencia.
Su tiempo roza la eternidad, el nuestro es tan solo un breve aliento. El
esfuerzo de subir montañas, su aire liviano y tenue, su luz intensa y cegadora,
el canto del arroyo transparente, el rugir y atronar de la tormenta, el
adentrarse en lo desconocido, la sensación de soledad, la lucidez y el olvido….
hacen posible el encuentro con el lugar. La montaña, el hombre, el artista, la obra, todo es uno.
pepmata.com , primavera de 2016
El Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat
(CACiS)
El Forn de la Calç de
Calders
Es complau en convidar-vos a la inauguració de l’exposició
lugar-es / de-tener-se
(2010-2015)
de Pep Mata
Dissabte dia 18 de març a les 18h
Del 18 de març al 5 de maig / 2017
organitza CACiS El Forn de la Calç
http://cacisforndelacal.blogspot.com.es/
Roser
Oduber
CACiS El Forn de la
Calç
www.cacis.cat
info@cacis.cat/roseroduber@cacis.cat
T.938309159/646601580
