news

miércoles, 1 de marzo de 2017

Exposición de Pep Mata / lugar-es / de-tener-se



lugar-es / de-tener-se  (2010-2015)


I don’t look for places to shoot, it’s the place itself that allows me to discover it, to taste it. When the meeting occurs, I cross the threshold and stop; I take a contemplative pause in my journey. I put the rucksack down and take the camera. I hardly ever have a tripod with me. The physical contact of the hand with the camera is important. Little by little, everything changes, the place transforms itself in a field full of possibilities that are modified with my way; everything flows. The present moment vanishes and an undetermined geological lack of time, without past or future, becomes present. The wild and ancestral mind wakes up, expands. At this point, when looking through the visor unawarely, the eye becomes blind. The eye that sees cannot be distinguished from what is seen. I press the shooter… something or someone is shooting through me… A state of detachment and unintentionality arises spontaneously. Everything becomes crystal clear and terribly simple. The sight is a distraction. The place reveals itself.

I need the picture to preserve the experience of the instant as I take part of the spirituality of the place: so that it becomes an icon, a talisman. The picture becomes a symbol, it allows me to live the magic of coming back, and to evince the meeting with what is not possible to express. Within the image itself lies the essence of the strong echo that resounds the spirit of nature. The power of the camera is to move, to see what shines or lights up on the mirror. A nearly forgotten craft. . Just being the glass life goes through untouched. An extraordinary moment of poetry and grace.

It is the simplicity of walking, of just making sure I am on the way, of keeping going up until the limit is reached. I admire the clarity of the mountains. There they are, happy because they merely “are”. They don’t judge anyone; they impose their law, indifferent to our presence, our existence. Their time is next to eternity, ours is just a short breath. The effort to climb the mountains, their pale and faint air, their intense and dazzling light, the song of the transparent stream, the thunder and roar of the storm, getting into the unknown, the feeling of solitude, the lucidity and the oblivion… all of them make the meeting with the place possible. The mountain, the man, the artist, the work, all is one thing.

pepmata.com, spring 2016



lugar-es / de-tener-se  (2010-2015)

No busco llocs per a disparar, és el lloc el que em permet saber d’ell, assaborir-lo. Quan esdevé l’encontre, creuo el seu llindar i m’aturo, faig una pausa contemplativa en el meu caminar. Descarrego la motxilla i trec la càmera. Gairebé mai porto trípode. El contacte físic entre la mà i la càmera és important. Poc a poc tot canvia, el lloc es transforma en un camp ple de probabilitats que es modifiquen amb el meu propi transitar: tot flueix. El moment actual desapareix i una atemporalitat geològica indeterminada, sense abans ni després, pren presencia. La ment salvatge i ancestral es desperta, s’expandeix. És aleshores quan, al mirar pel visor, i gairebé sense saber com, l’ull es torna cec. L’ull que hi veu no es distingeix d’allò vist. Premo el disparador... quelcom o algú dispara a través meu... Un estat de despreniment i no intencionalitat sorgeix espontàniament. Tot esdevé molt clar i ridículament simple. La vista distreu. És el lloc que es revela.
Necessito la imatge per preservar la vivència de l’instant, extraient part de l’espiritualitat del lloc, el qual es converteix en icona, talismà. La imatge esdevé símbol, em permet viure la màgia del retorn i fer conscient l’encontre amb allò inexpressable. Conté en sí mateixa l’essència d’aquell fort eco que ressona en l’esperit de la naturalesa. El poder de la càmera és el de con-moure, de veure allò que brilla o s’il·lumina en el mirall. Un ofici gairebé oblidat. Ésser només el vidre a través del qual penetra intacta la vida. Moment extraordinari de poesia i gràcia.
És la simplicitat del caminar, de preocupar-me només per estar en camí, d’ascendir fins arribar al límit. Admiro la claredat de les muntanyes. Són allí, s’acontenten amb ésser. No jutgen ningú, imposen la seva llei indiferents a la nostra presència, a la nostra existència. El seu temps frega l’eternitat, el nostre és tan sols un breu alè. L’esforç de pujar muntanyes, el seu aire lleuger i tènue, la seva llum intensa i encegadora, el cant del rierol transparent, el rugir i retrunyir de la tempesta, l’endinsar-se en allò desconegut, la sensació de soledat, la lucidesa i l’oblit... fan possible l’encontre amb el lloc. La muntanya, l’home, l’artista, l’obra, tot és un.

pepmata.com , primavera de 2016ç




lugar-es / de-tener-se  (2010-2015)



No busco lugares para disparar, es el lugar el que me permite saber de él, saborearlo. Cuando sucede el encuentro, cruzo su umbral y me detengo, hago una pausa contemplativa en mi caminar. Descargo la mochila y saco la cámara. Casi nunca llevo trípode. El contacto físico entre la mano y la cámara es importante. Poco a poco todo cambia, el lugar se transforma en un campo lleno de probabilidades que se modifican con mi propio transitar, todo fluye. La actualidad desaparece; y una atemporalidad geológica indeterminada, sin antes ni después, toma presencia. La mente salvaje y ancestral despierta, se expande. Es entonces cuando, al mirar por el visor y casi sin saber cómo, el ojo se torna ciego. El ojo que ve no se distingue de lo visto. Aprieto el disparador… algo o alguien dispara a través de mi… Un estado de desprendimiento y no intencionalidad surge espontáneamente. Todo se vuelve muy claro y ridículamente simple. La vista distrae. Es el sitio que se revela.

Necesito la imagen para preservar la vivencia del instante, extrayendo parte de la espiritualidad de ese lugar: que se convierta en icono, en talismán. La imagen deviene símbolo, me permite vivir la magia del retorno y hacer consciente el encuentro con lo inexpresable.  Contiene en sí misma la esencia de ese fuerte eco que resuena en el espíritu de la naturaleza. El poder de la cámara es el de con-mover, de ver aquello que brilla o se ilumina en el espejo. Un oficio casi olvidado. Ser solamente el cristal a través del cual penetra intacta la vida. Momento extraordinario de poesía y gracia.

Es la simplicidad del caminar, de preocuparme tan solo de estar en camino, de ascender hasta llegar al límite. Admiro la claridad de las montañas. Están ahí, se contentan con ser. No juzgan a nadie, imponen su ley indiferentes a nuestra presencia, a nuestra existencia. Su tiempo roza la eternidad, el nuestro es tan solo un breve aliento. El esfuerzo de subir montañas, su aire liviano y tenue, su luz intensa y cegadora, el canto del arroyo transparente, el rugir y atronar de la tormenta, el adentrarse en lo desconocido, la sensación de soledad, la lucidez y el olvido…. hacen posible el encuentro con el lugar. La montaña, el hombre, el artista, la obra, todo es uno.



pepmata.com , primavera de 2016



El Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat (CACiS)
 El Forn de la Calç de Calders

Es complau en convidar-vos a la inauguració de l’exposició
 lugar-es / de-tener-se (2010-2015)
de Pep Mata

Dissabte dia 18 de març a  les 18h
Del 18 de març al 5 de maig / 2017

organitza CACiS El Forn de la Calç
http://cacisforndelacal.blogspot.com.es/                
Roser Oduber
CACiS El Forn de la Calç
www.cacis.cat
info@cacis.cat/roseroduber@cacis.cat
T.938309159/646601580